Girona

Juan Carlos Unzué

EXFUTBOLISTA I EXENTRENADOR

“Ser valent és el que et dona tranquil·litat”

“Percebo molta gent frustrada que mira enrere i es fa la pregunta de «què hauria passat si hagués fet això?»”

“Ets conscient de tot el que li va passant al teu cos perquè les capacitats cognitives no es veuen alterades”

L’ésser humà té una capacitat d’adaptació enorme i es tracta de capgirar-ho i buscar alguna cosa positiva
La paraula clau és ‘acceptar’. Acceptar aquelles coses que nosaltres no podem controlar i que no podem canviar
El meu objectiu la temporada a Girona era acabar-la, tornar l’equip a primera divisió i després haver-me retirat
Es pot disfrutar de moltes coses essencials que quan estem bé no valorem i que ara t’adones del valor que tenen

Juan Carlos Unzué (Pamplona, 1967) lluita contra l’ELA (esclerosi lateral amiotròfica), una malaltia degenerativa que li van diagnosticar el juliol del 2019 i que, des d’aleshores, li està minvant la mobilitat. Després d’una carrera de futbolista, fent de porter a l’elit, i també d’entrenador, en què va formar part de diversos cossos tècnics i va fer també camí en solitari, ara dedica els seus esforços a informar sobre aquesta patologia. Tot i l’adversitat, el navarrès és optimista, sempre té un somriure i dona una lliçó de vida cada vegada que parla.

Com es troba?
Físicament, a conseqüència de la progressió de la malaltia, cada dia una mica més limitat pel que fa a la mobilitat. Però mentalment em sento útil. Segueixo donant sentit a la meva vida i això fa que continuï igual de fort, o més, que fa un parell d’anys.
Està donant visibilitat a l’ELA.
Sí. Com vaig dir el dia que vaig fer la roda de premsa per explicar que era pacient d’ELA, el meu objectiu era informar la gent perquè no li passés el que a mi em va passar, que en el moment del diagnòstic no tenia ni idea del que era aquesta malaltia. Aleshores, vull que la societat sàpiga de què es tracta aquesta malaltia, quines conseqüències té i, sobretot, en quina situació i circumstàncies viuen la majoria dels companys del meu equip, com els anomeno jo.
La seva major reivindicació és que els pacients d’aquesta malaltia tinguin una vida digna.
Això mateix. Aquesta és la realitat. No volem ser més que ningú, però tampoc menys. Aquesta malaltia té una sèrie de circumstàncies que la fan diferent. Primer per les mateixes conseqüències de la malaltia, però també per com estan les lleis, les ajudes en relació amb la malaltia. Perquè tots els pacients d’aquest país tinguem una vida digna, el que necessitem és que algunes d’aquestes lleis, aquestes ajudes, canviïn. Que nosaltres també siguem part de la sanitat pública, no només a l’hora de fer-nos una traqueotomia, en un moment donat en què tenim problemes per respirar o quan ens posen una sonda per poder-nos alimentar quan tenim problemes per deglutir. Volem ser malalts cuidats per sanitaris, per professionals, durant tot el transcurs de la malaltia, com qualsevol altre pacient. Sí que és veritat que nosaltres passem la malaltia a casa nostra i això fa que ens derivin d’entrada a serveis socials, i aquí crec que és on s’hauria de fer el primer canvi. I, després, en aquestes fases més avançades, quan necessitem uns cuidadors professionals, que se’n faci càrrec la Seguretat Social i que no hagi de ser cosa de la família, del mateix afectat, perquè en la majoria dels casos és inassumible.
L’ELA es coneix poc. Què és?
És una malaltia degenerativa. És la tercera malaltia d’aquest tipus, després del Parkinson i l’Alzheimer, amb més pacients al nostre país. El problema que té és que no té tractament, no té cura, i que amb la progressió de la malaltia va generant una atròfia muscular que fa que tu vagis perdent totes les teves capacitats, no només per moure’t, sinó que també afecta els músculs que t’ajuden a parlar, a deglutir i a respirar. Té tota aquesta problemàtica, sent tu conscient de tot el que t’està passant perquè, normalment, les capacitats cognitives no es veuen alterades.
Mentalment deu ser duríssim. A vostè se’l veu amb un discurs alegre i optimista. Com ho fa?
Crec que la paraula clau és acceptar. Acceptar aquelles coses que nosaltres no podem controlar i que no podem canviar. Jo no he fet res perquè em diagnostiquessin ELA i tampoc puc fer res per canviar aquest diagnòstic. Per tant, la clau és acceptar la situació, que un diagnòstic com aquest també és part de la meva vida. És una situació complicada, és veritat, però mentalment intento estar preparat per portar-ho de la millor manera. L’actitud amb la qual porto la meva malaltia és el que jo puc controlar i en això estic centrat. I miri, una cosa que em satisfà molt és que no he hagut de fer res especial per transmetre el que transmeto. Segueixo sent Juan Carlos Unzué, el mateix que abans del diagnòstic. Puc fer moltes menys coses de les que feia, però aquesta malaltia et dona l’oportunitat d’adonar-te i ser conscient que la vida val la pena, tot i aquestes dificultats i limitacions. Es pot disfrutar de moltes coses essencials, imprescindibles, que quan estem bé possiblement no valorem i en aquestes circumstàncies t’adones del valor que tenen.
Li ha passat, de donar importància a coses a les quals abans no en donava?
És clar, sí. Jo he estat molt actiu tota la meva vida, tant professionalment com en el meu hobby, i jo sempre deia que si estava dos dies sense fer esport em canviava el caràcter a pitjor, estava més esquerp, més tens, i ara ja no és que faci dos dies, ni dos mesos, fa dos anys que no faig esport. I el meu caràcter ha canviat, però a millor. Al final, l’ésser humà té una capacitat d’adaptació enorme i es tracta de capgirar-ho i buscar alguna cosa positiva. Jo ho faig d’aquesta manera. Dins de la dificultat, sempre hi ha alguna cosa positiva i es tracta d’aferrar-s’hi i s’ha de disfrutar d’aquesta part.
Com recorda el moment del diagnòstic?
No és fàcil. No és fàcil que et diguin que tens una malaltia incurable i l’esperança de vida que et donen, que de mitjana és d’entre dos i cinc anys. Espero sortir d’aquests números; el metge, en el meu cas, des del principi m’ha assegurat que la progressió de la meva malaltia és lenta i, de fet, en el dia d’avui ja fa quatre anys d’aquells primers símptomes que vaig començar a sentir quan era entrenador al Celta. Quatre anys en aquesta malaltia és molt de temps. No és fàcil assumir el diagnòstic, però si ets capaç d’acceptar-lo, la clau és pensar: “Què puc fer?” Pensar poc o gens en el que deixes de poder fer i centrar l’atenció en què pots fer. I repeteixo, hi ha moltes coses, encara que només siguin de pensament, d’emocions, de sentiments, de les quals es pot viure i disfrutar.
Ho ha dit. La seva ha estat una vida dedicada a l’esport. Professionalment, al futbol i com a aficionat, al ciclisme, sobretot. Deixar la bici, el seu ‘hobby’, li va ser especialment complicat?
És clar, m’hauria agradat practicar molt més el meu hobby, en aquest cas la bicicleta. A vegades sí que tinc un punt de nostàlgia, de recordar un dia que vam estar amb el grup d’amics, com ho passàvem en un lloc o pujant un port, però és una nostàlgia positiva. No em porta a pensar allò de quina pena que no ho pugui fer, no. I em surt de forma natural. En la meva forma de ser jo crec que ja era així. Als 21 anys ja vaig marxar a viure fora de casa i m’he perdut molts moments familiars com ara casaments d’un germà, trobades diverses de la família..., i recordo que la meva mare sempre em deia: “No et fa pena, Juan Carlos, no poder ser aquí?” I jo li deia: “Mare, ja t’he dit moltes vegades que jo em centro en el que haig de fer, en la meva responsabilitat.” No és que jo estigués estirat tan tranquil sense fer res, tenia la meva responsabilitat, que era ser en un lloc. No es pot estar a dos llocs alhora. Amb això, vull dir que la meva forma d’actuar, el meu pensament, ja era així.

En diverses de les seves últimes aparicions, sovint diu que s’ha de ser valent a la vida.

Sense cap mena de dubte. Però ho crec de manera egoista, que crec que l’ésser humà és egoista per naturalesa, perquè jo el que sento és que ser valent és el que et dona tranquil·litat. A mi almenys me’n dona. Quan veig una mica la meva carrera, ja no només professional, sinó les coses que m’han vingut de gust fer. Les he fet, m’he tirat a la piscina i això li puc assegurar que dona una gran tranquil·litat. Percebo molta gent frustrada que mira enrere i es fa la pregunta de “què hauria passat si hagués fet això?”. Això genera frustració i haver-ho intentat dona tranquil·litat. Està unit intentar-ho amb ser valent i atrevit. A mi em queda aquesta satisfacció d’haver actuat així durant tota la meva vida.
Impressiona escoltar-lo realment. Li ho diuen sempre, de ben segur. Què pensa quan li diuen això?
Per una part hi ha hagut alguns moments en què també m’he posat a reflexionar i m’he preguntat: “Soc un bicho raro, també per això?” Ja se sap que els porters sempre són diferents, sempre es té aquesta sensació que estem mig sonats, i a vegades m’he preguntat si també era estrany ara per aquesta forma d’actuar. La resposta és que si ho soc, perfecte, perquè el primer que se n’està beneficiant soc jo per com estic duent la malaltia, i, com a conseqüència –i això és una gran motivació per a mi–, la gent més propera. Veure que portant-ho així la meva família està més tranquil·la és energia per seguir mantenint aquesta actitud.
Mira futbol?
Sí, segueixo mirant futbol. Però també haig de dir que abans me’l mirava amb una mirada d’entrenador, els últims anys sobretot. En aquests moments m’està costant mantenir l’atenció de tot el partit durant els 90 minuts com feia abans; ara tinc una visió més com a entreteniment, com a espectador. No m’oblido, però, dels equips on he estat; sempre que els veig jugar em produeix alguna cosa especial.
Diumenge (12 h), a Montilivi es disputarà un partit de llegendes del Girona contra llegendes del Barça, que es juga en honor seu. Parlem d’aquests equips. El Barça està en un moment de canvi.
No és res nou. Els canvis de cicle sempre han existit i, a mi, al Barça m’ha tocat viure’n tres o quatre de bastant difícils i importants. Jo vaig arribar al Barça, de porter, el 1988, després del motí de l’Hesperia; la gent jove no es pot imaginar com va ser aquella situació. I allò va passar i després amb Johan Cruyff i amb paciència, el club es va poder refer i van començar els millors anys de la història. Després, el 2003, vaig tornar com a entrenador de porters, amb Frank Rijkaard, i aleshores la situació també era complicada, ja no només esportivament, sinó també econòmicament.
Com veu el moment de l’equip?
Ara jo crec que hi ha dues circumstàncies que potser ho fan una mica més complicat. La primera és d’on venim, d’una època molt bona. A les coses bones ens hi acostumem ràpid i volem que sigui etern i això és impossible. Costa treure de la retina aquesta forma de guanyar. I la segona, que és un hàndicap també per al club, és la situació financera, que ha arribat també en un moment en què la pandèmia ha complicat encara més l’aspecte econòmic. Però aquí hi ha ara una part beneficiada, que és la part que ens il·lusiona a tots els culers, que és l’arribada dels nois joves de la Masia. Una mica per obligació i també perquè tenen les condicions, estan tenint minuts, partits d’experiència juntament amb els jugadors més experimentats, que n’han vist de tots colors, i ho capgiraran. No en tinc cap dubte. Espero que no sigui molt llarg aquest canvi de cicle però jo estic il·lusionat, sincerament, amb aquests nois joves i aquest nou Barça que està començant a posar les bases, però s’ha de tenir paciència.
I pel que fa al Girona, com valora el seu pas pel club?
Va ser poc temps, però molt satisfactori. No puc retreure a ningú del club que no fóssim clars, ambdues parts, sempre hi va haver diàleg. L’únic que van fallar van ser els resultats, que no van complir les expectatives que s’havien generat. Al final, els entrenadors, ens agradi o no, depenem dels resultats. Potser el més difícil de la temporada ho havíem fet, que era establir les bases, però no tinc res a retreure al club, al revés. Vaig aprendre molt durant aquells mesos i, a més, va quedar marca en mi perquè va ser la meva última experiència com a entrenador i això no ho oblidaré mai. Agraeixo la confiança que van tenir el dia que van pensar en mi i em va permetre ser el tècnic de l’equip durant aquell temps. M’hauria encantat pujar. El meu objectiu aquella temporada era acabar-la, tornar el Girona a primera divisió i després haver-me retirat, com a conseqüència dels meus problemes de salut. Malauradament allò no es va poder complir, però jo desitjo que el club ho aconsegueixi i tant de bo sigui aquest any.
Què me’n diu, del partit de llegendes de diumenge?
M’agradaria, primer de tot, agrair al Girona la seva predisposició i les seves ganes de donar-nos un cop de mà. I parlo en plural perquè això ajuda tots els afectats d’ELA a Catalunya. Tot el que es recapti anirà a la Fundació Miquel Valls, que dona suport en el dia a dia als malalts més necessitats i les seves famílies. A partir d’aquí, estic segur que veurem un gran espectacle. No tindrà el mateix ritme del partit del dia abans, entre el Girona i el Rayo Vallecano, però vindran jugadors interessants. Del Girona algun que fa temps que no ve i em fa molt feliç que tots ells vinguin a jugar aquest partit. Hi haurà un gran espectacle i als aficionats que encara no han comprat l’entrada, que no saben si venir, els dic que els quedarà la gran satisfacció de donar suport a una causa molt necessitada de recursos econòmics i tindran l’agraïment de tots els pacients d’ELA a Catalunya perquè serem els beneficiats.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.